La Cinquena Simfonia de Beethoven va ser la primera obra no lírica a la qual vaig saber posar nom quan l'escoltava. No recordo quan va ser, però no abans de 1962, el dia que el meu pare va portar a casa el disc de la 5a dirigit per Georg Solti amb l'Orquestra Filharmònica de Viena, tot un luxe de versió que amb el temps va anant guanyant i guanyant punts sobre d'altres versions de l'època, com ara aquella dirigida per Herbert von Karajan i a la qual el mestre de Salzburg li havia retallat un parell de repeticions per tal de fer-la cabre en una cara d'un disc de vinil, limitat a uns 25 minuts, quan la 5a té una durada no inferior a 30 minuts.
Però això és una altra història, que ja arribarà. Deia jo que un dia el meu pare va arribar a casa amb la 5a dirigida per Solti, un vinil del qual aquí podeu veure la caràtula:
Al disc consta "Enregistrat el 1959", com es pot veure aquí, a l'esquerra sobre el logo petit de la discogràfica DECCA:
El cas és que un dia, mentre sonava l'obra al giradiscos, el pare va preguntar als seus quatre fills: "de totes les simfonies de Beethoven, que són 9, quina és aquesta que sona?". Pobres de nosaltres! De fet no paràvem massa atenció en aquestes coses dels autors i els títols, i alguns dels meus germans ni tan sols en la mateixa música. Jo, que sempre he sigut molt llançat a l'hora de fer veure que sé el que no sé, vaig ser el primer a contestar: "la 5!". No penseu que l'havia reconegut, en absolut, el número 5 em va semblar tan bo com qualsevol dels altres possibles, va ser simplement el que vaig dir, i ho vaig encertar, perquè entre els germans ens havíem distribuït els nombres, com tantes d'altres coses, i el 5 era el meu preferit, coses de nens.
Llavors el pare, que tenia molt clar com avergonyir els germans incultes, afegí: "Vegeu? L'únic que ho sap és el Josep Maria, hauríeu de prendre bona nota d'això i fixar-vos una mica més en aquestes coses!". Quin triomf per a mi ... i quina responsabilitat, ara ja no podia no saber-me els noms de les obres que hi havia a la discoteca del pare, i encara que no eren molts els discos que corrien per casa me'ls havia d'estudiar tots. Va ser així com vaig començar a llegir-me una rere l'altra totes les caràtules i tots els llibrets de totes les obres que teníem, i encara que moltes coses superaven la meva capacitat de comprensió musical, o tot simplement idiomàtica, certs conceptes van començar a prendre forma al meu cervell infantil. I està clar que "els quatre cops del destí trucant a la porta" van quedar memoritzats per a sempre mai més. Allò era la 5a de Beethoven: el destí, Georg Solti i Beethoven.
La següent versió que va entrar a casa, anys després, va ser l'esmentada de Karajan, quan el pare va comprar el paquet de les 9 simfonies del compositor de Bonn, òbviament enregistrades amb la Filharmònica de Berlín per a la Deutsche Grammophon. Seria cap al final dels 1960 quan van arribar aquests discos, juntament amb el comentari del meu pare de que aquella era la millor versió mai registrada de les simfonies de Beethoven, és més, Karajan era com Beethoven reencarnat, i si poguéssim escoltar Beethoven dirigint les seves pròpies obres de ben segur que sonarien com les versions de Karajan. Anys després el pare afegiria despietadament Karajan a la llista dels pitjors directors d'orquestra -la seva llista- però quan u es gasta els diners en una col·lecció de discos ha de dir que és la millor compra del món, i això va fer el pare. Aquells enregistraments patien d'un mal freqüent a tots els de Karajan: les vendes havien de passar per sobre de les consideracions musicals. Si s'havia de retallar una obra es retallava, si s'havia de manipular l'enregistrament a l'estudi, en post-producció, es feia. Tot per l'audiència!
Amb el temps vaig tornar a la de Solti, i els enregistraments de Karajan van quedar totalment oblidats per a mi, no els escolto mai ni m'interessen gaire, ni tan sols els que va fer anys desprès, una nova col·lecció de les 9 simfonies de Beethoven, aleshores ja sense retallades, acceptant les moltes crítiques de les greus errades que el seu mercantilisme havia introduït en les versions dels 1960'. La de Solti encara m'acompanya avui en dia, mentre escric aquestes línies l'he tornat a escoltar, i continua sent una magnífica versió, equilibrada i serena, solemne i brillant quan ho ha de ser.
He escoltat moltes, moltíssimes, versions de la 5a de Beethoven. Algunes no et deixen respirar, tot s'amuntega en una ràpida successió que no et permet gaudir de la música, només del ritme de la música. Beethoven és molt rítmic, i el tema de la 5a, que podeu veure sobre aquestes línies, comporta més ritme que melodia. De fet és un tema que es podria escriure en paraules: M-pa-pa-pa-paaaaaaaaaaaaa, m-pa-pa-pa-paaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa. Aquest inici de l'allegro ("Allegro con brio" és la indicació del moviment) ha sigut i serà, no tinc cap mena de dubte, la clau de l'esdevenir de la interpretació de l'obra. Molt discutit entre els mateixos músics al llarg de la història, si s'interpreta com un allegro estricte les tres primeres notes han de sonar ràpides, i la pausa després del primer calderó ha de ser breu. I com de llarg s'ha de fer el calderó? Evidentment de més durada que la mateixa nota blanca sobre la qual està situat, però dos, tres o més vegades la durada de la blanca? Tot depèn del director, està clar, ell és qui decideix què vol dir per a ell "la trucada del destí". Del que no tenim cap dubte és de què la segona vegada la durada ha de ser superior a la primera, perquè veiem que s'enllacen una blanca i una blanca amb el calderó.
Alguns directors no li donen més voltes i ho dirigeixen com una introducció en el tempo de la resta del moviment, fent un calderó no gaire extens. Altres ho fan en tempo d'andante, donant-li mola importància a aquesta entrada i diferenciant clarament aquest motiu del desenvolupament del mateix tema, i ho fan així cada cop que apareix com a motiu aïllat. D'aquesta manera emfatitzen la importància dels cops del destí a la porta de la vida. I així és com sona a la meva 5a ideal, no només a la de Solti, sinó a la que virtualment viu al meu interior. O sigui, sóc capaç de deixar d'escoltar una versió de la 5a que comenci amb una introducció en tempo d'allegro i un calderó breu, no m'interessa aquest punt de vist, no és pas el meu ni ho serà, i em diu molt de com serà la versió que ve rere aquests quatre cops (de fet vuit) del destí. Alguns directors gairebé no fan la nota de silenci posterior al calderó, simplement lliguen aquesta nota amb el tres tocs posteriors. D'altres fan un silenci molt nítid abans d'atacar aquestes tres notes.
L'obra va ser escrita per a 1 piccolo (que apareix al quart moviment només), 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 1 contrafagot, 2 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, cordes i timbales. Aquest n'és l'equilibri buscat pel compositor, però sense indicació de quants instrumentistes de corde calen per a interpretar-la. A més cordes més suavitat de so, a menys cordes més puresa de so. El Beethoven de la 5a ja no és un músic clàssic, ell mateix s'ha encarregat de deixar ben enrere el classicisme, o sigui que entendre la seva música com feta per a un conjunt orquestral petit, com el que demanaria un Haydn o un Mozart, és òbviament quedar-se curt. Però tampoc estaria bé multiplicar per 1,5 els instruments, fent-la interpretar amb el doble d'instruments de vent metall i fusta per a aconseguir un so més americà de l'orquestra. I si ho fem amb un nombre equilibrat de cordes, sobre la instrumentació original descrita més amunt, podem fer els 3 primers moviments jugant molt amb els plans sonors, i acabar fent el darrer moviment amb tota la solemnitat que requereix. Però és clar, això dels plans sonors no sempre és ben interpretat pels directors que fan prevaldre el ritme sobre la melodia, i és que Beethoven té molta marxa.
En resum, la meva 5a és com és des de fa tant de temps que, senyors, deixeu-me una orquestra i no dubtaré ni un segon en fer-la interpretar, i de memòria, sense partitura, la meva 5a simfonia de Beethoven.
Però això és una altra història, que ja arribarà. Deia jo que un dia el meu pare va arribar a casa amb la 5a dirigida per Solti, un vinil del qual aquí podeu veure la caràtula:
Al disc consta "Enregistrat el 1959", com es pot veure aquí, a l'esquerra sobre el logo petit de la discogràfica DECCA:
El cas és que un dia, mentre sonava l'obra al giradiscos, el pare va preguntar als seus quatre fills: "de totes les simfonies de Beethoven, que són 9, quina és aquesta que sona?". Pobres de nosaltres! De fet no paràvem massa atenció en aquestes coses dels autors i els títols, i alguns dels meus germans ni tan sols en la mateixa música. Jo, que sempre he sigut molt llançat a l'hora de fer veure que sé el que no sé, vaig ser el primer a contestar: "la 5!". No penseu que l'havia reconegut, en absolut, el número 5 em va semblar tan bo com qualsevol dels altres possibles, va ser simplement el que vaig dir, i ho vaig encertar, perquè entre els germans ens havíem distribuït els nombres, com tantes d'altres coses, i el 5 era el meu preferit, coses de nens.
Llavors el pare, que tenia molt clar com avergonyir els germans incultes, afegí: "Vegeu? L'únic que ho sap és el Josep Maria, hauríeu de prendre bona nota d'això i fixar-vos una mica més en aquestes coses!". Quin triomf per a mi ... i quina responsabilitat, ara ja no podia no saber-me els noms de les obres que hi havia a la discoteca del pare, i encara que no eren molts els discos que corrien per casa me'ls havia d'estudiar tots. Va ser així com vaig començar a llegir-me una rere l'altra totes les caràtules i tots els llibrets de totes les obres que teníem, i encara que moltes coses superaven la meva capacitat de comprensió musical, o tot simplement idiomàtica, certs conceptes van començar a prendre forma al meu cervell infantil. I està clar que "els quatre cops del destí trucant a la porta" van quedar memoritzats per a sempre mai més. Allò era la 5a de Beethoven: el destí, Georg Solti i Beethoven.
La següent versió que va entrar a casa, anys després, va ser l'esmentada de Karajan, quan el pare va comprar el paquet de les 9 simfonies del compositor de Bonn, òbviament enregistrades amb la Filharmònica de Berlín per a la Deutsche Grammophon. Seria cap al final dels 1960 quan van arribar aquests discos, juntament amb el comentari del meu pare de que aquella era la millor versió mai registrada de les simfonies de Beethoven, és més, Karajan era com Beethoven reencarnat, i si poguéssim escoltar Beethoven dirigint les seves pròpies obres de ben segur que sonarien com les versions de Karajan. Anys després el pare afegiria despietadament Karajan a la llista dels pitjors directors d'orquestra -la seva llista- però quan u es gasta els diners en una col·lecció de discos ha de dir que és la millor compra del món, i això va fer el pare. Aquells enregistraments patien d'un mal freqüent a tots els de Karajan: les vendes havien de passar per sobre de les consideracions musicals. Si s'havia de retallar una obra es retallava, si s'havia de manipular l'enregistrament a l'estudi, en post-producció, es feia. Tot per l'audiència!
Amb el temps vaig tornar a la de Solti, i els enregistraments de Karajan van quedar totalment oblidats per a mi, no els escolto mai ni m'interessen gaire, ni tan sols els que va fer anys desprès, una nova col·lecció de les 9 simfonies de Beethoven, aleshores ja sense retallades, acceptant les moltes crítiques de les greus errades que el seu mercantilisme havia introduït en les versions dels 1960'. La de Solti encara m'acompanya avui en dia, mentre escric aquestes línies l'he tornat a escoltar, i continua sent una magnífica versió, equilibrada i serena, solemne i brillant quan ho ha de ser.
Alguns directors no li donen més voltes i ho dirigeixen com una introducció en el tempo de la resta del moviment, fent un calderó no gaire extens. Altres ho fan en tempo d'andante, donant-li mola importància a aquesta entrada i diferenciant clarament aquest motiu del desenvolupament del mateix tema, i ho fan així cada cop que apareix com a motiu aïllat. D'aquesta manera emfatitzen la importància dels cops del destí a la porta de la vida. I així és com sona a la meva 5a ideal, no només a la de Solti, sinó a la que virtualment viu al meu interior. O sigui, sóc capaç de deixar d'escoltar una versió de la 5a que comenci amb una introducció en tempo d'allegro i un calderó breu, no m'interessa aquest punt de vist, no és pas el meu ni ho serà, i em diu molt de com serà la versió que ve rere aquests quatre cops (de fet vuit) del destí. Alguns directors gairebé no fan la nota de silenci posterior al calderó, simplement lliguen aquesta nota amb el tres tocs posteriors. D'altres fan un silenci molt nítid abans d'atacar aquestes tres notes.
L'obra va ser escrita per a 1 piccolo (que apareix al quart moviment només), 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 1 contrafagot, 2 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, cordes i timbales. Aquest n'és l'equilibri buscat pel compositor, però sense indicació de quants instrumentistes de corde calen per a interpretar-la. A més cordes més suavitat de so, a menys cordes més puresa de so. El Beethoven de la 5a ja no és un músic clàssic, ell mateix s'ha encarregat de deixar ben enrere el classicisme, o sigui que entendre la seva música com feta per a un conjunt orquestral petit, com el que demanaria un Haydn o un Mozart, és òbviament quedar-se curt. Però tampoc estaria bé multiplicar per 1,5 els instruments, fent-la interpretar amb el doble d'instruments de vent metall i fusta per a aconseguir un so més americà de l'orquestra. I si ho fem amb un nombre equilibrat de cordes, sobre la instrumentació original descrita més amunt, podem fer els 3 primers moviments jugant molt amb els plans sonors, i acabar fent el darrer moviment amb tota la solemnitat que requereix. Però és clar, això dels plans sonors no sempre és ben interpretat pels directors que fan prevaldre el ritme sobre la melodia, i és que Beethoven té molta marxa.
En resum, la meva 5a és com és des de fa tant de temps que, senyors, deixeu-me una orquestra i no dubtaré ni un segon en fer-la interpretar, i de memòria, sense partitura, la meva 5a simfonia de Beethoven.
Estimat Josep Maria M`ha impressionat la passió que has posat parlant de la 5
ResponEliminade Beethoven realment es una simfonia total i de ben segur el teu escrit el lleguire mes vegades.Gracies estimat per aquesta lliço magristral.
Maria Angels Molpeceres .